Sobre el cinema bíblic I

Els que hem nascut entre gent de fe hem pogut comprovar que el més indicatiu de Déu és la seva absència. Persones que eren donades a dir davant una negació acceptable, “És com dir que no hi ha Déu”, i a aquest Déu se li confiava tot, en els moments de major tragèdia –aquesta guerra que també es va fer en nom de Déu-, no podien per menys que preguntar-se: “Però, on està Déu?”. Feia ja molt, molt temps que Yhavé no s'apareixia a ningú encara que gairebé tots hem tingut un veí que jura que ell sí ho ha vist. No obstant això, sembla com si l'absència ho fes més necessari. Per aquest motiu un supervivent dels camps d'exterminis pogués explicar que mentre més horror veia més pensava que Déu no podia existir, però mentre més sofria més ho necessitava. Els mateixos dubtes i contradiccions que travessa també a alguns dels nombrosos personatges de la Bíblia antiga. Personatges per als quals la vida és una mica sense mesura, com Eva que vol ser una mica més que la costella d'Adán, com aquell pobre agricultor anomenat Caín les ofrenes del qual eren capritxosament menyspreades per Déu i que va matar al seu germà sense coartades divines; com aquells poderosos que en la seva supèrbia volien arribar al cel a través de la torre de Babel; com els quals assisteixen al final enigmàtic de Sodoma i Gomorra, i presencien la temptació tan natural de la dona de Lot, convertida en estàtua de sal, personatges les vicissituds dels quals com la d'aquell ancià i patètic Lot, emborratxat per les seves filles per a poder jeure amb ell i quedar prenyades i que no es poden explicar ni en els cinemes del segle XX perquè se'ns vol oferir una versió “Light” del Llibre Sagrat.
Una història d'històries que ens parlen de les petites misèries de Noé abocat a superar quant a navili descomunal al Titanic per salvar unes espècies moltes de les quals ja han estat extingides per les lleis del mercat, l'esborronador episodi de Abrahán, al que "Déu va voler provar" ordenant-li que sacrifiqués al seu fill Isaac, un noi d'uns dotze anys, com ofrena de suprema fe, però que al final va escoltar una veu que li va dir que amb la intenció bastava, aquest Sansó enganyat per la dona que més volia, aquests reis que van representar la major glòria de l'Israel com Estat, i com no, l'Èxode que explica menjo Yhavé era més poderosos que tots els déus d'Egipte... Uns personatges que encara ens seduïxen, un poble triat amb una història nacional beneïda per Déu, un llegat literari admirable que ha servit de font per a tota classe de novel·les, tot un univers en el qual el cinema va trobar una base argumental àmpliament popular i sobre la qual ha projectat una extensa i desigual filmografía (en la seva major part nord-americana, i en menor, italiana), i òbviament molt més oberta que les quals correspon al Fill, sobretot perquè en nom d'aquest s'ha creat l'Església, millor dit, nombroses esglésies... Quan s'abordava l'Antic Testament, es tractava d'enfocar els prodigis de Yhavé com a matèria de primera magnitud per a muntar espectaculars efectes especials que, al cap dels anys, es van anar perfeccionant, encara que ja en els anys vint pel·lícules com Ben-Hur, Els deu manaments o L'Arca de Noé, ja havien demostrat que el cinema podia arribar molt més lluny que el teatre que a la fi del segle XIX ja efectuava muntatges abracadantes, per exemple amb un Ben-Hur amb carrera de cuadrigues incloses.
En l'Antic Testament doncs, les regles eren més oberta, les motivacions de profetes, jutges o reis, resultava molt més dispars, i no requerien d'una ortodòxia tan estricta amb la catòlica. A més, tal com es desprenia del propi text bíblic, la virtut s'imposava en una lluita molt difícil contra el pecat. De manera que aviat productors i realitzadors van trobar una coartada perfecta. Així va ocórrer que, el més pròdig i capacitat del colossal bíblic, Cecil B. DeMille, va veure una porta oberta per al gran espectacle, però també per a les seves pròpies obsessions que, com tot el món sap, tenien color verd; ell com Hitchcock es “posava cec” amb les seves heroïnes. En les seves pel·lícules la victòria del bé sobre el pecat era una lluita titànica perquè el pecat era diabòlicament atractiu. De fet no s'inventava gens. A més, fins al públic més piadós va gaudir de valent veient a Claudette Colbert com Popea, banyant-se en llet de ruca, o a Hedy Lamarr amb els seus bells peus semidescalzos… Aquesta ambivalencia quedava registrada perfectament en els cartells que animaven a les masses a omplir les sales. Encara que aquestes evocacions bíbliques neixen amb el cinema, no serà fins a Griffith que arribarà a la seva autèntica categoria de cinema, després coneixerà un important apogeu en els anys vint amb la fórmula d'històries paral·leles modernes i antigues, per a ressorgir potentment amb el color, i els sistemes de VistaVisión, Cinemascope, des de finals dels anys quaranta fins a la meitat dels anys seixanta. Es tracta sens dubte d'un cinema popular important que, en alguns casos conten amb la seva pàgina d'or en la història del cinema, i que va resultar inexcusable en l'educació sentimental i (pseudo)religiosa de diverses generacions sobretot en les seves èpoques més actives i atractives.
La seva influència en l'imaginari col·lectiu està fora de tota dubte, i es pot dir que la seva contribució al reforç de les tradicions conservadores no va anar en absolut menyspreable. El "pèplum" religiós doncs va ser un reflex del seu temps, i un mitjà d'agitació, no hi ha més que veure a Cecil B. DeMille fent la presentació del dilema entre la democràcia d'una costat i el feixisme i el comunisme per un altre com actualització del dilema d'Èxode, un dilema sobre el qual la investigació arqueològica té avui tant que contradir aquesta visió bíblica 'made in' Hollywood que fa que un pastor amb el seu bastó derroti al més poderós faraó de la història. Quan arriben al cinema, les històries bíbliques que es volen representar responen també a unes certes exigències, la primera de les quals és, clar aquesta, la dels productors.
Per a aquests, aquests gaudeixen d'una sèrie d'avantatges indiscutibles. D'entrada es troben amb un veritable “best-seller” pel qual no han de pagar drets. L'experiència del teatre, així com les primeres pel·lícules històriques “edificants” com el Ben-Hur (1899), representa un negoci rodó. El públic mostra una poderosa atracció pel exotisme històric i pels mites religiosos i culturals. Els productors tampoc triguen a descobrir un afegit a aquests atractius, a saber que amb el pretext de presentar el pecat o personatges pecaminosos en històries “dignes i edificants”, la censura es mostra molt més raonable. Per part de l'Església, l'interès és complementari. La molt poderosa Església romana es percep que gràcies al nou invent, pot arribar a un públic temptat pel “diable” o sigui per les idees radicals i librepensadoras.
Es pot dir que no existeix un cinema bíblic, sinó un cinema que evoca més o menys canònicament les fonts més populars del Llibre de Llibres. No pretén ser una il·lustració, sinó aprofitar un material que produeixi un benefici i que pugui ser beneïda per les Esglésies que vigilen tota possible trasgresió dels seus llibres sagrats. Els escriptors, guionistes i directors que ho van tractar, van tenir sempre un problema d'enfocament ja que es tractava de meravelles literàries escrites per a un present ja perdut en el temps. Perquè semblessin històries de “primera pàgina de tots els diaris” com pretenia DeMille, havien d'ajustar-les com ajusta Charlot la seva maleta de viatge: tallant tot el que li sobrava. Volien fer una pel·lícula, i també aquí DeMille ho explica bé, al públic li interessa l'acció i el significat, no les dates. Però és que a més, les dates tot just si existien, en La Bíblia els fets i les llegendes es confonen, alguna cosa que el cinema entén com es proclama genialment en L'home que va matar a Liberty Valance (John Ford, 1962). Tampoc l'art i la literatura que ha tractat d'adaptar La Bíblia va ser molt exigent històricament, podien ser estrets en el seu enfocament. Encara és més el que ignora que el que sap, a més el que se sap no resulta “correcte”. Cada vegada està més clar que el Gènesi no és més que poesia, que la història de Moisés forma part més de la llegenda que de la història, o que el rei David no va ser precisament un model de virtuts.
El cridat cinema bíblic únicament podia evocar lliurement La Bíblia a la seva manera. Havia de “pentinar-la” i, per exemple, descriure a Salomó menjo un virtuós que es resisteix a la reina de Saba sobre la imaginació substituïa tot el que no precisava el Llibre. No podia preguntar-se gens sobre la hipotètica saviesa dels seus aventurats judicis. El seu mandat era presentar al públic “històries cristianes exemplars” fetes “a la major glòria de Déu” i per tant dels seus representants consagrats. La Bíblia és un llibre per a creure, però no per a pensar; pensar significa com menys dubtar de tot. Es tracta d'un llibre escrit en diversos temps, de vegades molt després dels fets narrats, i moltes vegades adequat al que es volia que fos la veritat, de manera que la història i l'arqueologia li estan fent un flac favor. Es diu que a pesar de la violència i dels horrors, en el seu conjunt preval un missatge humanista. Això no està tan clar.
Cert que existeix en aquesta història sagrada un missatge humanista i utòpic, no cal oblidar que s'atribuïx al poble jueu la “invenció” de la consciència, sobretot de la “social”. Els profetes clamen contra els poderosos quan aquests es posen d'esquena al poble, i de Déu, Jesús va ser bastant explícit. Cert que aquesta “consciència” també existia en altres pobles, incloent els egipcis, els filisteus o els babilonis que en el llibre Sagrat apareixen com més “dolents”. Va ser un cinema fet, no cal oblidar-lo, a favor d'un dels imperis dominants, produït en l'autèntica Babilònia dels nostres dies, o sigui Hollywood. Per a la gent que hipòcritament o de bona fe, creia que la Bíblia era un llibre per a llegir-lo de genolls, aquest cinema va funcionar a la perfecció, almenys durant diverses dècades. Concretament, fins als anys seixanta, després ja gens va ser igual.
Actualment, el seu lloc en la història del cinema no està –ni de bon tros- d'acord amb l'abast de la seva influència social, i això es deu abans de res que, excepte excepcions, va anar un cinema per encàrrec, realitzat normalment sense convicció, i sobre el qual pesava una reglamentació molt estricta, si bé les històries de l'Antic Testament estaven molt menys subjectes a les regles canòniques que les referides al Nou. Per tot això sembla clar que no es pot parlar en rigor d'un cinema bíblic, com tampoc es pot parlar d'una pintura o una literatura bíblica sinó que és més just parlar d'una adopció parcial i estretament pactada en la qual quedava fora de camp tot el que es considerava “incorrecte” per més que La Bíblia donés testimoniatge d'això.
La Bíblia es considera com el Llibre per excel·lència. La història "revelada" dels hebreus, al que es considera un poble semita oriünd de la Baixa Mesopotamia que al voltant de l'II Mil·lenni a. C, va emigrar cap a les terres de Canaán (l'actual Israel). Es creu que els hebreus van estar estretament vinculats als hicsos, i que almenys alguns d'ells es van infiltrar a Egipte durant l'àmplia migració de pobles en aquell període es desenvolupava en tot Orient Mitjà. No obstant això, resulta molt difícil determinar les dates de la seva entrada a la vall del Nil i el seu èxode posterior. La seva arribada sembla que hagué de coincidir amb l'ocupació dels hicsos, ja que únicament en aquesta època podrien haver estat molt bén acollits, com indica la història de Josep --sí acceptem la seva historicitat--, i haver gaudit de l'hospitalitat del país.
Sembla doncs, que la mudança de la seva fortuna sota “un faraó que gens sabia de Josep” que al·ludeix el primer capítol del llibre de l'Èxode es va produir quan la invasió dels hicsos va arribar al seu terme cap a 1570 a. de C. Però l'esment de les ciutats de dipòsits Pitom i Ramsés com edificades pels hebreus esclavitzats (Ex. 1 11) ha induït a alguns erudits a creure que el seu opressor seria Ramsés II (c. 1300-1224 a. de C.) i no Ahmés I, l'autor de l'expulsió dels hicsos. S'ha suggerit, en conseqüència que la fugida que coneixem amb el nom d'Èxode va tenir lloc després d'accedir al tron el successor de Ramsés II, Menepthah (c. 1223-1215), qui segons sabem per un deixant descobert a Tebas en 1896, va haver de sufocar revoltes a Palestina. Després de la II Guerra Mundial, el professor Garstang va portar a terme extenses excavacions a Jericó, de les quals va deduir que la ciutat havia estat destruïda en la segona meitat de l'Edat del Bronze tardana, cap a 1.400 a. de C. (I.O. James, Història de les religions, Altaya, BCN, 1997, p. 60).

M'agrada molt l'article, relaciona perfectament la Bíblia amb el cinema. També m'agrada perquè no té pèls a la llengua. Ull amb l'Església! La Bíblia pot posar el que vulgui i la pot llegir qui vulgui. Ara!, traspassar-ho a la

Tens bastanta raó. L'article està força bé. La veritat es que rodar qualsevol film inspirat en la Biblia es relativament fàcil, sobretot avui dia, el que crec jo es que va bastant en funció amb les èpoques. A la actualitat, la societat està una mica allunyada de la religió i estic segur de que si preguntes al jovent qui llegeix la biblia, la majoria et dirá que ningú. Això represente el poc interès de fer qualsevol película bíblica, a no ser que en comptes de realçar aspectes espirituals, sobresortin aspectes més relacionats amb l'acció o les aventures.

Salutacions

Tens tota la raó, són uns altres temps!