Sobre el cinema bíblic II

A les històries idealitzades del judaisme, l'Antic Testament és presentat com l'expressió inqüestionable de la religió monoteísta més antiga de la història, la primera en diferenciar-se de les politeístes i del paganisme, en les quals es podien adorar a molts déus. L'Antic Testament seria, per tant, un testimoniatge dictat per Déu a un poble que, per primera vegada l'esdevenir humà van creure en un Déu únic. Aquesta fe transmesa de generació en generació es fonamenta en la relació que s'estableix entre Déu i el poble triat, una relació legitimada per l'Aliança. Així doncs, Israel (=el qual lluita amb Déu) va ser un poble amb una destinació manifesta, un petit poble enmig d'altres civilitzacions més potents, i que es va escudar per això en un Déu molt gran.
En tot això hi ha una cosa constatable, a saber, que mentre els poderosos imperis que en el seu moment van atemptar i van amenaçar la continuïtat d'Israel són avui objectes privilegiats de l'arqueologia, la major part de la civilització, o sigui les nacions amb majories catòliques, protestants, mosaiques, o islàmiques, procedeixen d'aquesta mateixa matriu, i marquen, de vegades d'una manera totalment determinant la seva vida pública i privada. Fins i tot l'ideal del socialisme s'ha explicat de vegades en clau de "terra promesa".
S'afirma que va ser a través d'aquesta aliança, que Abraham promet fidelitat per a crear el seu poble, i que després Moisés estableix una Llei fonamental que, al cap dels segles, serà el “patró” de les successives “cartes” de drets humans. No obstant això, la seva aplicació sempre serà discutida, i el seu sentit màxim, més enllà dels seus avatars i contingències, serà la creació de la “consciència”, alguna cosa amb el que de vegades s'enalteix (quan es tracta de superar els conformismes), i de vegades coaccions (a no transgredir l'escrit). De fet, Yhavé seria “la consciència” d'Israel, una consciència que moltes vegades va parlar (mentre es redactava el Testament, al dir de l'ortodòxia, dictada per Déu) a través dels profetes més inconformistes, que clamaven al cel perquè entenien que el seu poble s'havia postrat davant els poders terrenals, i havia tornat l'esquena a la seva Aliança. En aquest llarg trajecte, a Abraham li correspon una ruptura amb les idolatries, i a Moisés, una ruptura amb l'esclavisme, Israel mai més acceptaria l'esclavitud, i ocuparia i defensaria la seva "terra promesa" (que Josué va coquerir aturant el sol, com va saber bé Galileu).
Una mica de la força d'aquesta aliança ens l'oferix un filòsof jueu que va sobreviure a l'Holocaust. Va declarar que mentre més clarament comprovava que Déu no podia existir, tant més ho necessitava, una paradoxa que suposa una variació de la "boutade" de Buñuel que deia que era ateu gràcies a Déu. Això potser expliqua que, durant segles, l'Antic Testament va ser l'únic “seient” o agafar-se, per a mantenir la idea d'un poble-nació al llarg de la captivitat a Babilònia, i després amb la diàspora, el nexe que els va mantenir unit encara que fos un poble dispers a través de tots els continents, i als quals lligava una religió --fins i tot en el seu rebuig--, una història, i unes determines maneres, la saviesa en el comerç.
Aquesta necessitat de la tradició religiosa no exclou, per descomptat, que la Bíblia sigui “abans que un llibre sant, una recopilació de les tradicions nacionals tal com han estat conservades i interpretades per pensadors religiosos” (Gordon Childe). Des del segle XVIII se sap que els seus mites i llegendes són profundament deutors d'altres civilitzacions. Concretament d'aquelles que en el seu temps van conèixer un desenvolupament cultural netament superior al del poble hebreu, de manera que avui resulta palesa que la Bíblia no es pot explicar sense el recurs de mites i llegendes sumèries, mesopotàmiques i no diguem, les egípcies. És més, està comprovat, primer, que el monoteisme va conèixer una implantació a l'antic Egipte amb Akhenatón, i segon, que el politeisme va seguir tenint una presència fins als temps de David. Igual que ha ocorregut amb tota la història, la de la Bíblia ha estat sotmesa des de la Il·lustració a una investigació cada vegada més exhaustiva, i la nostra època, ja gens pot resultar un mer acte de fe.
Actualment, fins i tot la pròpia conformació d'Israel com a “poble” està subjecta a dues consideracions oposades, a l'ortodoxa que tracta i orienta el coneixement històric com “un pròleg” que justificaria fet i fet la conformació de l'Estat d'Israel com expressió del desig diví, i la crítica que es va qüestionant a cadascuna de les premisses religioses, separant el mític del real. En aquesta concepció, Israel no és el "poble escullit" sinó la gent que ho ha habitat, amb les seves pròpies interpretacions religioses, i la història bíblica com un document històric subjecte a interpretacions molt variades, i de vegades contradictòria amb el propi text sagrat, així, per citar un exemple, algú tan paradigmàtic com David no apareix per a la historiografia moderna com el rei Artur d'Israel, sinó com algú que va matar a molta gent menys a Goliat. Alguna cosa per l'estil s'ha dit d'altres personatges llegendaris, d'Ulisses sense anar més lluny, per no parlar d'herois moderns, per exemple Churchill que tant admirava la Bíblia no va tenir pietat amb els pobles colonitzats per Gran Bretanya. La Bíblia doncs és un llibre històric, i qualsevol dels seus capítols estan subjectes a reinterpretacions.
Però a més, algunes de les seves regles d'or no van ser idea original de Déu. Alguns dels seus preceptes com la divisió entre la vall de llàgrimes i la resurrecció després de la mort, o les regles que predicaven el càstig o el premi, per no parlar de les mares verges dels triats -com la de Sansó, la de Joan el Baptista-, i un llarg etcètera, conten amb un extensa petjada en civilitzacions i religions com la zoroástrica, o l'egípcia que es va perllongar per quatre mil·lennis, i que va deixar impregnat de la seva cultura iode el món antic. Avui se sap que des d'Abraham fins a Josep i d'aquest a Moisés, van ser enlluernats per les seves riqueses, els seus costums i el seu imaginari religiós. D'altra banda, una lectura crítica de la Bíblia constata l'existència de versions diferents, primordialment la Yhavista o més primitiva, i la “sacerdotal” molt més teològica, i les dues estan subjectes de diferents interpretacions.
Gens d'això contradiu el fet que es tracti d'una de les meravelles del llegat antic, ni que en alguns dels seus moments fos la base per a les revolucions que travessen el període de la Reforma, i que moltes de les seves lectures poden tenir encara un valor, o fins i tot una vigència. De fet, la lectura de la Bíblia va ser A la Reforma el que l'antiga Grècia va ser al Renaixement. La seva lectura oberta va contribuir d'una manera excepcional en la conformació de l'ideari democràtic que van acabar destronant monarquies i imposant les vies democràtiques en nacions que es van col·locar en la davantera del món en els segles XVII (Gran Bretanya, Holanda, Alemanya), i XVIII (Estats Units). Això explica el potencial que hem esmentat.
D'altra banda, amb la Bíblia tindrà lloc el naixement del que s'ha vingut a cridar la història “teològica”, una concepció, la del “poble escollit” que en el seu moment va ser vital per a la cohesió dels hebreus, que va tenir la virtut d'armar “” al poble hebreu amb un instrument determinant per a la seva cohesió i impuls, com va ser: “La sort d'Israel", dels seus jutges i dels seus reis, és obra de Jehová, que intervé miraculosament per a salvar o per a castigar, i que permanentment guia i dirigeix. Però ara la seva intervenció es relaciona amb els actes del poble i dels seus governants. Quan Israel “idolatra falsos déus”, la derrota militar i l'opressió representen l'execució del just judici de Jehová. Jehú, el regicida, no és sinó l'agent de la divina sentència pronunciada contra Aheb i Jezabel a causa de les transgressions d'aquests contra la Llei. Doncs la voluntat de Jehová s'ha revelat per mitjà de Moisés i dels profetes. Déu no dispensa arbitràriament entre els seus recompenses i càstigs, sinó d'acord amb "l'Aliança i amb la llei proclamada” (Gordon Childe).
Davant aquest llegat, el cinema, com abans la literatura, la pintura o el teatre, no va trigar a advertir les ventatges de les pel·lícules bíbliques. Els productors van descobrir que molts dels seus capítols contenien un autèntic filó argumental, i a més gratuït. No en va, es tractava d'un “best seller” perpetu pel qual no havien de pagar drets (un greu problema com aviat va deixar clar l'adaptació de Ben-Hur). Al comprovar les possibilitats d'èxit, van saber que el principal problema passava per establir una aliança amb les autoritats civils, i sobretot eclesiàstiques, aquestes últimes molt influents en dos països amants del "peplum": Itàlia i els Estats Units. També van aprendre que les ortodòxies no eren tan estrictes en l'Antic Testament com en el primer, on ensopegaven amb l'Església catòlica, molt conscient des dels principis dels avantatges que oferia el cinematógraf per a arribar on ja no arribaven els púlpits.
Avui tot el cinema bíblic ha quedat reduït a les miniseries televisives que no tenen, ni des de lluny, l'impacte que va tenir el gran cinema, aquell que ens deixava petrificat a les butaques, i que en molts casos, vèiem una vegada i una altra. Estan a més les edicions en DVD dels clàssics, i com sol insistir quan parlo de cinema, es tracta d'un mitjà que brinda l'oportunitat del fórum, un mitjà de debat participatiu que convindria reiventar.

*'Article per Kaosenlared de Pepe Gutiérrez-Álvarez'