El gèrere del cinema prehistòric

Aquest gènere de cinema no es molt corrent i pocs films amb cara i ulls s'han realitzat fins a dia d'avui. Així, i exceptuant els films de David W. Griffith de 1912 i 1913, 'La Formació d'un home' (Mans’s Genesis) i 'La vida de l'home primitiu' (Wars of the Primal Tribes),es pordria dir que no trobem homes primitius fins als anys '60s del segle XX. Però sempre relacionats amb dinosaures. L'any 1939 i 1966 arribarien les dues versions de 'Fa un milió d'anys'. Amb les Criatures oblidades del món o de quan les dones van perdre la cua, totes plenament deformadores d'una realitat històrica concreta, comença un pseudogènere: els films de Prehistòria-ficció, si se'ns permet el neologisme. En el film 'Fa un milió d'anys' hi havia una noia molt del segle XX en vestit de bany. Es deia 'Raquel Welch' i era una excusa perfecta per a aguantar dues hores de lluites contra dinosaures i aventures més pròpies d'un parc temàtic que del ser humà quaternari. Els monstres, creats per Ray Harryhausen eren, amb tot, el més atractiu d'aquesta cinta. Fins i tot, a l'entrada del cinema t'oferien un pràctic diccionari prehistòric-espanyol/espanyol prehistòric, que feia encara més 'kitx' el film. A més, existien tot un seguit d'obres que tractaven el període sota una mirada còmica, des d'alguns curtmetratges instructius de la Disney que mostraven els inicis de la humanitat i els seus primers descobriments amb ànims trivialitzadorament divulgatius, fins a tot un conjunt de films decididament anti-científics, que incluian des de l'antiga 'Les tres edats', de Buster Keaton (1923) fins a 'Cavernícola' de Carl Gottlieb (1981), amb un divertidíssim Ringo Starr fent d'home pelut i lligón de les cavernes. Però sens dubte el títol més sorprenent va ser el de 'Quan els homes usaven cachiporra i amb les dones feien ding-dong', un autèntic atemptat per a la història del cinema. Per altra banda, des de 1956, la sèrie de Hanna-Barbera, 'Els Picapedra', interpretava la Prehistòria i l'adaptava a la America esplendorosa dels '60s, amb la seva corresponent versió cinematográfica als '90s. A la televisió, l'any 1979, s'iniciava un projecte francès de dibuixos animats que a les nostres pantalles es va denominar 'Una vegada l'home' i que s'acostava amb un cert rigor científic a l'edat prehistòrica. Dintre d'aquest context, l'any 1981 va sorgir una important excepció: una ficció relativament seriosa, documentada i científica sobre la Prehistòria, la pel·lícula 'A la recerca del foc'. Aquest film resultava el producte d'un treball d'investigació que sense abandonar una vocació clarament de massa intentava reconstruir la vida de fa 80.000 anys a partir de la recerca de material rigurós i possible. Jean-Jacques Annaud, el realitzador del film, es va documentar a fons envoltant-se dels principals especialistes en els diferents camps. Va contractar actors no professionals. Se li va encomanar a Anthony Burgess, el principal estudiós del primitiu idioma indo-europeu, la creació del llenguatge del film, mentre es contava amb l'assessorament de l'antropòleg Desmond Morris (autor del Mico Nu) en tot allò realcionat a fets conductuals. Es va estudiar el període, les característiques físiques, tecnològiques, econòmiques, socials, religioses i culturals de l'època, i es va treballar el gest i la paraula. Es va elaborar un discurs en defensa de la idea d'evolució del difusionisme cultural. I es va arribar a crear l'única ficció seriosa de tota la història del cinema ambientada tota ella en la Prehistòria, una pel·lícula que passa per model d'invenció històrica on el probable substituïx al segur. Rodada després de quatre anys de treball i investigació, 'A la recerca del Foc', va resultar, a més, una de les pel·lícules més taquilleres de la història del cinema europeu. Aquesta pel·lícula es va basar en una novel·la anterior publicada cap a 80 anys. Es tractava de 'La guerre du feu', de J. H. Rosny Ainé (1846-1940), on s'intentava sistematizar d'una manera científica i seria una època –la Prehistòria- que acabava de descobrir-se al món occidental. Autor de més de cent quaranta obres, va aconseguir el seu principal èxit precisament amb 'La guerre du feu', que va vendre milions d'exemplars en tot el món: com en tota la seva producció, barrejava una refinada fantasia literària amb un cert cientifismo que s'apareixia, davant els encara ingenus ulls de l'època, com d'una notable rigurositat. Gens més allunyat de la realitat, perquè Rosny cap a que els protagonistes de la seva història diguessin discursos brillants i florides intervencions, més pròpies d'una societat romàntica que d'un grup d'homes i dones on la supervivència donava poc temps per a l'esbarjo. El desig d'aventura-en definitiva- feia que els personatges de Ainé es debatessin entre el refinamient i la bestialitat. Però Annaud tenia proves que provenian de l'estudi sistemàtic, científic i contrastat d'allò que la ciència ha denominat Prehistòria: sabia com podia haver estat el llenguatge d'aquests éssers, els vestits, l'instrumental, les relacions entre clans, les interaccions entre una possible convivencía entre neantertaloides i cromañoides. Però va fer concessions. Els dos únics problemes que se li poden fer a la versió cientifista de Annaud és en principi la convivència de tres espècies totalment diferents d'homínids i l'altra el de les localitzacions: espais on se superposen zones humides i fredes amb grans prats i zones càlides i planes.

Manglinos